L’estrès. Per què ens posem malalts?

Per què, a vegades, quan comencen les vacances ens posem malalts?

Per què, quan ens sentim més bé que mai, sorgeix la malaltia?

Quan parem de treballar ens surt tot o bé just quan estem millor que mai ens apareix alguna malaltia, per què passa?

Per entendre-ho, hem de saber com funciona el nostre cos i és que constantment està buscant l’equilibri, la homeòstasi, la seva funció principal és la supervivència.

L’estrès, és una amenaça pel nostre benestar i el cos posa en marxa una sèrie de mecanismes de defensa.

Què entenem per estrès?. L’estrès, son tots aquells estímuls extrems que provoquen un estat d’alerta, una amenaça pel nostre cos. Poden ser emocions intenses, la ira, la por, l’odi, l’ansietat, un ritme de vida molt accelerat, preocupacions, tòxics alimentaris, infeccions, operacions…

Com reacciona el nostre cos davant l’estrès?. El nostre cos ens prepara per la resposta d’actuar, de fugir o lluitar davant un perill imminent.

Una forma de saber si estem patint d’estrès, és si tenim la necessitat de menjar dolç o de menjar compulsivament. És una forma de fugir, de calmar l’ansietat. Quan estem estressats, perdem la força de voluntat, per què el nostre cos està prioritzant el resoldre l’amenaça inminent.

A la mèdula espinal, són les neurones autònomes del sistema nerviós simpàtic les que fan augmentar els impulsos simpàtics cap als òrgans viscerals per què es produèixin canvis en tot el cos.

S’accelera el batec del cor, es contrauen la major part dels vasos sanguinis, amb l’augment de la pressió arterial, es dilaten els vasos sanguinis dels músculs esquelètics, que aporten més sang al teixit muscular, augmenta la secreció de les glàndules sudorípares, augmenta la secreció d’adrenalina, disminueix la secreció de sucs digestius, disminueix el peristaltisme intestinal, s’inhibeix la defecació, es tanca l’esfínter, es relaxa la bufeta urinària, es tanca l’esfínter urinari, es dilaten les pupil·les, s’aplana el cristal·lí per adapartar-se a la visió llunyana, s’estimulen els músculs erectors del pel.

L’escorça suprarenal, augmenta la secreció de glucocorticoides (cortisol) en sang.

El cortisol augmenta la gluconeogènesi, que és el procés pel que les cèl.lules hepàtiques converteixen els aminoàcids en glucosa, per fer-ho també afavoreixen la movilització de greixos i proteïnes a aminoàcids en els teixits musculars, aquests passen a la sang i van al fetge per convertir-se en glucosa. La glucosa surt de les cèl.lules hepàtiques, entra a la sang i augmenta la glucèmia.

Aquest augment de glucosa en sang te la funció d’ajudar-nos a millorar la funció dels músculs esquelètics per respondre davant del perill, tenim més energia per córrer i fugir.

El costisol juntament amb l’adrenalina secretada per la medul·la suprarenal provoquen la contracció dels vasos sanguinis per augmentar la pressió sanguínia i que circuli més sang per poder actuar més ràpidament.

Els glucocorticoides col.laboren amb les hormones de la medul·la adrenal per produir un efecte antiinflamatori. Aquesta menor inflamació fa que estiguem menys inflats i tinguem més mobilitat per afrontar l’amenaça.

El cortisol també provoca l’atrofia de la glàndula timo, encarregada de la producció d’anticossos, disminueixen el nombre de linfocits, per tant la immunitat es veu disminuïda.

L’atrofia del timó, també fa disminuir el número de eosinòfils, per tant disminueix la resposta al·lèrgica.

La reducció de la immunitat contribueix a que concentrem tots els recursos en l’amenaça immediata.

En conjunt, totes aquestes respostes simpàtiques ens preparen per un treball muscular esgotador, per això es coneix el control simpàtic com a resposta de lluita o fugida.

El neurotransmissor acetilcolina és l’encarregat d’activar la resposta parasimpàtica i relaxar les funcions.

S’alenteix el batec del cor, augmenta el peristaltisme intestinal, incrementa la secreció de sucs digestius i d’insulina, s’obre l’esfínter per la defecació, es contrau la bufeta urinària, s’obre l’esfínter per la micció, es contrau la pupil·la, abombament del cristal·lí per acomodar la visió a visió pròxima.

Per això podem considerar la funció parasimpàtica com el contrapès necessari de la funció simpàtica.

Ara bé, si l’estrès es prolonga en el temps, es provoquen alteracions metabòliques, per què alteren els mecanismes normals que mantenen l’equilibri de la glucosa en sang i de les grasses emmagatzemades.

L’estrès crònic pot fer augmentar també el risc de patir un càncer i infeccions, per què redueix la nostra immunitat. Prolongar els efectes antiinflamatoris fa contraure el vasos sanguinis amb el risc d’augmentar la pressió arterial.

La respiració abdominal, la meditació, està demostrat que activa la resposta parasimpàtica i és necessari per no debilitar tant el nostre cos fins l’extrem de que quan agafem vacances, ens posem malalts per què el sistema immune està tant debilitat que som molt vulnerables a qualsevol virus, bactèria o micro-organisme patògen.